El gènere masculí, com a pila alcalina.
(El titular te un toc una mica groc, però era un esquè, per fer-vos parar atenció)
Però em ve be per poder explicar de forma entendible, la conducta humana.
Aquesta informació, la podríem entendre com una simple anècdota, però, la volia plasmar, ja que jo sóc del paré, que qualsevol cosa que ens ajudi a entendre'ns millor a nosaltres mateixos, sempre ens ha de ser útil.
Degut a la pròpia experiència d'anys tractant diferents pacients, amb patologies tant de caràcter esportiu com emocional, m'agradaria desvetllat-vos un comportament repetitiu en els homes..
El gènere masculí que es comporta com les piles alcalines.
Elaboro: l'humà, te una energia diària, una setmanal, mensual i la programada segons la edat i sector social. A cadascú li arriba de sèrie una ampolleta anomenada Yin de Ronyó en una mida diferent, però l'administra semblant segons el gènere. Durant períodes, l'home treballa, i va gastant la seva pila, va sentint-se flaquejar, va notant dolors, i els obvia, com si traient-los del cap, se'n anessin... i fins que no esta realment esgotat, no acudeix a demanar ajuda. Us sona aquest comportament? Com el de l'home que encara que es perdi, mai es para a preguntar una adreça, o que es queda tirat sense benzina al cotxe, ja que va apurant i apurant el dipòsit de la reserva fins als darrers límits.
Així doncs, la prevenció, no ès un concepte que adopti el gènere masculí ( mai es pot generalitzar, però en una immensa majoria, així ès).
Una pila alcalina, te el mateix comportament. Te molta potencia, la treu amb rauxa i es desgasta oferint sempre rendiment alt, fins que finalment s'esgota.
En canvi, el gènere femení, actua mès com una bateria equipada amb sensors.
A la que sent que flaquejá, se li disparen les alarmes, e intenta no arribar al límit, administra d'una manera mès acurada els seus recursos. Es cuida. Sap que no pot arribar al esgotament perquè sovint te masses càrrecs i responsabilitats.
En la filosofia asiàtica, aquí entrarien en conceptes Yin-Yang. Les dues cares de la moneda, Realitats oposats, però convectives.
Antropològicament la dona exercia com una maquina multifunció, la qual, no podia defallir. Les obligacions que li pertocaven i que s'autoinfligia en tasques quotidianes, li provocaven que els seus detectors energètics esdevinguessin mès sensibles i afinats.
Recordem que durant milers d'anys, les funcions i els rols masculins i femenins estaven molt ben delimitats. Ara, en l'evolució dels darrers 100 anys, hem equiparat moltes tasques (sobre tot als països mès desenvolupats), tot i que hi haurà moltes veus discordants, el canvi dels darrers anys , en comparació als 6000 anteriors, ès notable.
Durant milers d'anys, la funció de la dona es basava en tenir cura dels fills, cuinar, mantenir el foc encès i el lloc de repòs (la casa) adequada. Així doncs, la seva atenció la feia desenvolupar un sistema cerebral multifunció, estant pendent de varies coses simultàniament, al seu abast i projectar així una "visió central" i una percepció molt aguda a curta distancia. D'aquí la frase famosa en to humorístic, que diu que els homes no saben fer dues coses a l'hora, però les dones si.
Aquesta visió central, els donava moltes avantatges en tasques minuciosos i concretes de percepció, i això ha perdurat com un tret característic femení. Heu pensat perquè la dona reconeix tantes tonalitats de color, i l,home es delimita als 12 mès primaris?. I aquí, entrant en comparacions genèriques, i sense voler generalitzar ("sarcasme de predicador")... que hi ha del sistema de geolocalització femení? Perquè els costa mès no-perdre's en espais oberts? ( i aquí torno a apel·lar a no pendre's res personalment, estem només parlant de trets característics que poden diferenciar-nos, ja que, volguem o no som diferents, però complementaris).
Aquí entrem a les tasques programades per l,home durant milers d'anys, i que es basaven en la recerca de menjar, la caça i la protecció del territori ( tot i essent nòmades durant llarg temps). Efectuant la persecució d'animals de caça (de vegades durant dies), els homes van haver de desenvolupar la visió perifèrica i l'orientacio. Així doncs havien de saber moure's per espais grans, de reconèixer el paisatge, veure detalls a llarga distancia, tenir fortalesa i punteria, i saber tornar fins a casa amb el botí, per mantenir la prole.
Aquestes característiques encara les tenim inserides i es per això que els homes en la actualitat, no son tant curosos en oficis on s,hi treballi amb detalls minuciosos, ja que la seva morfologia mental i visual havia estat una eina de supervivència però en espais mès oberts i farestegs.
Al igual que passa amb la dona, els programes d'ADN inserits i la inculcacio i repetició de rols, ens porten a ser qui som.
Nosaltres, reconeixem un cotxe perquè te 4 rodes un motor i un volant. Si tingues només dues rodes, seria una moto. Amb això, el que vull dir, ès que pel fet d'haver nascut amb la masculinitat o feminitat, se'ns ha dotat de certes característiques molt valuoses, que provenen d'una repetició de rols d'uns avantpassats, i de les quals, n'hem d'estar mès cofois que no penedits, i potenciar-les si així ho creiem convenient.
Sense entrar en determinismes, tot es pot modificar fins a un límit. Néixer d,una certa manera i en un cert lloc geogràfic, ens portarà a tenir i viure una certa vida.. Diferent que qui pugui haver nascut en una altra banda del planeta.
Podem reinventar-nos, crear-nos, conèixer-nos, ser millors o pitjors persones amb mès o menys moralitat, però hi ha funcions fisiològiques que mai canviaran pel fet de ser éssers vius i humans. Viurem i patirem la gravetat, la necessitat d'oxigen, de alimentar-nos i defecar, d'estimar i socialitzar-nos. I també d'ésser el reflex, i l'herència de qui ens van precedir.
I ara.. Sabent tot això... Fins quan esperarás a treballar aquest mal que arrosseges fa temps? Portarás el cotxe amb grua al taller per fer una reparació important? O aniràs fent manteniment? Sovint, quan la grua ens ha de portar al taller, ja es massa tard i costòs.
Tot esta a les teves mans, inclús la decisió d'estimar-te.
... I jo, espero que em truquis per poder-te ajudar!
Eloi
Definició de visió:
La visión periférica es la capacidad para detectar los objetos más allá del cono de visión de mayor claridad, es decir, con un ángulo mayor a 12º.
Los objetos fuera de la zona de claridad son visibles, aunque los detalles y los colores no son claros. Este cono de visión periférica puede alcanzar hasta los 160º, aunque depende mucho de la edad del conductor y la velocidad del vehículo.
(El titular te un toc una mica groc, però era un esquè, per fer-vos parar atenció)
Però em ve be per poder explicar de forma entendible, la conducta humana.
Aquesta informació, la podríem entendre com una simple anècdota, però, la volia plasmar, ja que jo sóc del paré, que qualsevol cosa que ens ajudi a entendre'ns millor a nosaltres mateixos, sempre ens ha de ser útil.
Degut a la pròpia experiència d'anys tractant diferents pacients, amb patologies tant de caràcter esportiu com emocional, m'agradaria desvetllat-vos un comportament repetitiu en els homes..
El gènere masculí que es comporta com les piles alcalines.
Elaboro: l'humà, te una energia diària, una setmanal, mensual i la programada segons la edat i sector social. A cadascú li arriba de sèrie una ampolleta anomenada Yin de Ronyó en una mida diferent, però l'administra semblant segons el gènere. Durant períodes, l'home treballa, i va gastant la seva pila, va sentint-se flaquejar, va notant dolors, i els obvia, com si traient-los del cap, se'n anessin... i fins que no esta realment esgotat, no acudeix a demanar ajuda. Us sona aquest comportament? Com el de l'home que encara que es perdi, mai es para a preguntar una adreça, o que es queda tirat sense benzina al cotxe, ja que va apurant i apurant el dipòsit de la reserva fins als darrers límits.
Així doncs, la prevenció, no ès un concepte que adopti el gènere masculí ( mai es pot generalitzar, però en una immensa majoria, així ès).
Una pila alcalina, te el mateix comportament. Te molta potencia, la treu amb rauxa i es desgasta oferint sempre rendiment alt, fins que finalment s'esgota.
En canvi, el gènere femení, actua mès com una bateria equipada amb sensors.
A la que sent que flaquejá, se li disparen les alarmes, e intenta no arribar al límit, administra d'una manera mès acurada els seus recursos. Es cuida. Sap que no pot arribar al esgotament perquè sovint te masses càrrecs i responsabilitats.
En la filosofia asiàtica, aquí entrarien en conceptes Yin-Yang. Les dues cares de la moneda, Realitats oposats, però convectives.
Antropològicament la dona exercia com una maquina multifunció, la qual, no podia defallir. Les obligacions que li pertocaven i que s'autoinfligia en tasques quotidianes, li provocaven que els seus detectors energètics esdevinguessin mès sensibles i afinats.
Recordem que durant milers d'anys, les funcions i els rols masculins i femenins estaven molt ben delimitats. Ara, en l'evolució dels darrers 100 anys, hem equiparat moltes tasques (sobre tot als països mès desenvolupats), tot i que hi haurà moltes veus discordants, el canvi dels darrers anys , en comparació als 6000 anteriors, ès notable.
Durant milers d'anys, la funció de la dona es basava en tenir cura dels fills, cuinar, mantenir el foc encès i el lloc de repòs (la casa) adequada. Així doncs, la seva atenció la feia desenvolupar un sistema cerebral multifunció, estant pendent de varies coses simultàniament, al seu abast i projectar així una "visió central" i una percepció molt aguda a curta distancia. D'aquí la frase famosa en to humorístic, que diu que els homes no saben fer dues coses a l'hora, però les dones si.
Aquesta visió central, els donava moltes avantatges en tasques minuciosos i concretes de percepció, i això ha perdurat com un tret característic femení. Heu pensat perquè la dona reconeix tantes tonalitats de color, i l,home es delimita als 12 mès primaris?. I aquí, entrant en comparacions genèriques, i sense voler generalitzar ("sarcasme de predicador")... que hi ha del sistema de geolocalització femení? Perquè els costa mès no-perdre's en espais oberts? ( i aquí torno a apel·lar a no pendre's res personalment, estem només parlant de trets característics que poden diferenciar-nos, ja que, volguem o no som diferents, però complementaris).
Aquí entrem a les tasques programades per l,home durant milers d'anys, i que es basaven en la recerca de menjar, la caça i la protecció del territori ( tot i essent nòmades durant llarg temps). Efectuant la persecució d'animals de caça (de vegades durant dies), els homes van haver de desenvolupar la visió perifèrica i l'orientacio. Així doncs havien de saber moure's per espais grans, de reconèixer el paisatge, veure detalls a llarga distancia, tenir fortalesa i punteria, i saber tornar fins a casa amb el botí, per mantenir la prole.
Aquestes característiques encara les tenim inserides i es per això que els homes en la actualitat, no son tant curosos en oficis on s,hi treballi amb detalls minuciosos, ja que la seva morfologia mental i visual havia estat una eina de supervivència però en espais mès oberts i farestegs.
Al igual que passa amb la dona, els programes d'ADN inserits i la inculcacio i repetició de rols, ens porten a ser qui som.
Nosaltres, reconeixem un cotxe perquè te 4 rodes un motor i un volant. Si tingues només dues rodes, seria una moto. Amb això, el que vull dir, ès que pel fet d'haver nascut amb la masculinitat o feminitat, se'ns ha dotat de certes característiques molt valuoses, que provenen d'una repetició de rols d'uns avantpassats, i de les quals, n'hem d'estar mès cofois que no penedits, i potenciar-les si així ho creiem convenient.
Sense entrar en determinismes, tot es pot modificar fins a un límit. Néixer d,una certa manera i en un cert lloc geogràfic, ens portarà a tenir i viure una certa vida.. Diferent que qui pugui haver nascut en una altra banda del planeta.
Podem reinventar-nos, crear-nos, conèixer-nos, ser millors o pitjors persones amb mès o menys moralitat, però hi ha funcions fisiològiques que mai canviaran pel fet de ser éssers vius i humans. Viurem i patirem la gravetat, la necessitat d'oxigen, de alimentar-nos i defecar, d'estimar i socialitzar-nos. I també d'ésser el reflex, i l'herència de qui ens van precedir.
I ara.. Sabent tot això... Fins quan esperarás a treballar aquest mal que arrosseges fa temps? Portarás el cotxe amb grua al taller per fer una reparació important? O aniràs fent manteniment? Sovint, quan la grua ens ha de portar al taller, ja es massa tard i costòs.
Tot esta a les teves mans, inclús la decisió d'estimar-te.
... I jo, espero que em truquis per poder-te ajudar!
Eloi
Definició de visió:
La visión periférica es la capacidad para detectar los objetos más allá del cono de visión de mayor claridad, es decir, con un ángulo mayor a 12º.
Los objetos fuera de la zona de claridad son visibles, aunque los detalles y los colores no son claros. Este cono de visión periférica puede alcanzar hasta los 160º, aunque depende mucho de la edad del conductor y la velocidad del vehículo.
